La Gran enciclopèdia catalana defineix el substantiu masculí desenvolupament com a “acció de desenvolupar o de desenvolupar-se”, i a continuació defineix un tipus de desenvolupament, l’econòmic: “procés mitjançant el qual hom varia les condicions naturals del creixement econòmic d’una àrea determinada i provoca un augment considerable de la renda total i una millor distribució d’aquesta renda [...]”. Partint d’aquest punt de vista, no es pot negar que globalment s’ha produït un desenvolupament econòmic important, tot i que amb moltes diferències a escala regional. I també és cert que la distribució d’aquesta renda total, que ha augmentat, està més ben repartida. Bé, potser seria més correcte dir que està menys mal repartida, perquè no hi ha cap dubte que la distribució actual de la renda, com la de l’aigua a escala planetària, no té res d’homogènia.

El desenvolupament econòmic ha generat una millora del benestar del grups que s’han beneficiat d’aquest tipus de desenvolupament.

Desenvolupament econòmic és sinònim de desenvolupament sostenible?

D’acord amb el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, l’adjectiu sostenible significa “que pot ésser sostingut. Que es pot mantenir indefinidament, especialment sense afectar l’equilibri ecològic”. I la definició més acceptada mundialment de desenvolupament sostenible és la que apareix a l’informe encarregat per la Comissió Mundial per al Medi Ambient i el Desenvolupament de l’Organització de les Nacions Unides, conegut com a Informe Brundtland —al capdavant del qual hi havia la Dra. Gro Harlem Brundtland—, i que va passar a definir l’estratègia del Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient (PNUMA). Aquest informe defineix el desenvolupament sostenible com el “desenvolupament que atén les necessitats del present sense comprometre la capacitat de les generacions futures d’atendre les seves pròpies necessitats”. És per aquesta raó que desenvolupament econòmic i desenvolupament sostenible no són sinònims, perquè un desenvolupament econòmic sense limitacions en el present pot tenir conseqüències negatives en un futur proper. L’objectiu que es planteja és molt clar: compatibilitzar la satisfacció de les necessitats presents amb les que serà necessari satisfer en un futur.

Quines són les nostres necessitats reals?

En quin moment satisfer-les pot comprometre la satisfacció de les necessitats de les generacions futures?

Com acostuma a passar en aquests casos es tracta de definicions poc precises.

El desenvolupament econòmic pot formar part del desenvolupament sostenible, tal com es mostra a la figura 1. La sostenibilitat està formada per tres esferes que s’entrellacen entre elles: l’esfera econòmica, l’esfera social i l’esfera ambiental. El desenvolupament econòmic serà sostenible sempre que sigui socialment equitatiu, mediambientalment habitable i econòmicament viable.

Gómez Orea (2003) considera que l’augment de la sensibilitat ambiental de la nostra societat és la que perfecciona el concepte econòmic de desenvolupament, fins al punt d’identificar-lo amb el concepte més ampli de qualitat de vida, unit al de qualitat ambiental. Per aquesta raó, el mateix autor afirma que un individu, o un país, amb bona qualitat de vida s’ha de considerar desenvolupat, amb independència de la part del món en què es trobi.

Què significa tenir una bona qualitat de vida?

Es podria parlar del nivell de renda, de les condicions al lloc de treball, del temps d’oci, de la qualitat de l’entorn, de la salut, etc. Com es pot observar, alguns aspectes que defineixen una bona qualitat de vida estan plantejats des del punt de vista dels països occidentals, és a dir, “industrialitzats” i “desenvolupats”.

Els habitants d’un poblat del Sahel, a Àfrica, han de fer desplaçaments importants diàriament per aconseguir, juntament amb els aliments, els dos recursos naturals que els són necessaris: aigua i llenya. La seva subsistència acostuma a estar sempre al límit per la dificultat de satisfer les necessitats bàsiques, que són menjar i beure, és a dir, sobreviure. En canvi, els habitants d’un poblat de la selva a l’Amazònia obtenen tot allò que els és necessari del seu entorn més immediat. La seva subsistència està molt més garantida que la dels seus veïns del Sahel. Totes dues societats tenen les mateixes necessitats bàsiques, però a la tribu de l’Amazònia no han de destinar una part molt important del temps a obtenir els recursos per atendre-les com han de fer a la tribu del Sahel. S’ha de dir, però, que la subsistència a l’Amazònia es pot veure compromesa a causa de canvis abruptes en l’ecosistema o bé de l’arribada de grups humans provinents de societats “més desenvolupades”.

Tenen una bona qualitat de vida, els habitants de la tribu de l’Amazònia?

Tenen garantides les necessitats presents i amb les seves activitats no comprometen les necessitats dels seus descendents?

El seu desenvolupament és sostenible?

La resposta a la primera pregunta dependrà de què s’entengui per qualitat de vida. Des de la concepció occidental de qualitat de vida la resposta ha de ser no. En canvi, a la segona pregunta ens atreviríem a dir que sí, que tenen garantides les necessitats presents i no comprometen les de les generacions futures. I a la tercera pregunta, atenent a la definició donada de desenvolupament, no podem dir que s’estiguin desenvolupant sinó que més aviat es tracta d’una societat sostenible però que no es desenvolupa.

La definició donada de desenvolupament sostenible és ambigua i poc precisa, raó per la qual s’ha de mirar d’establir uns criteris de sostenibilitat que ajudin a fer-la més tangible. Vegara et al. (2004) consideren com a criteris bàsics de desenvolupament sostenible els següents:

a) Irreversibilitat zero. Eliminar els danys acumulatius i els irreversibles.

b) Explotació sostenible. Les taxes d’utilització dels recursos renovables han de ser iguals que les taxes de regeneració.

c) Extracció sostenible. Les taxes d’explotació dels recursos no renovables són iguals que les taxes de creació de substituts renovables.

d) Emissió sostenible. Les taxes d’emissió de residus han de ser iguals que les capacitats naturals d’assimilació dels ecosistemes on es dipositen.

e) Precaució. Adoptar una actitud d’anticipació vigilant.

Per la seva banda, Gómez Orea (2003) considera com a desenvolupament sostenible el desenvolupament marcat per un compromís ambiental i caracteritzat per ser: endogen (recursos propis), local i de baix a dalt, integrat i sistèmic (afecta a tots els sectors), flexible (susceptible de ser reconduït), participatiu (població afectada), concertat (agents socioeconòmics), prospectiu (imagina escenaris futurs i diversos), solidari i planificat.

El nostre desenvolupament actual compleix amb tots aquests criteris i condicions?

Per satisfer les nostres necessitats estem comprometent les de les generacions futures?