Els combustibles fòssils tenen el seu origen en els organismes vius, especialment la vegetació. La gran acumulació de restes orgàniques dipositades al fons de zones pantanoses i d’aiguamolls en condicions de manca d’oxigen (digestió anaeròbia) i les elevades pressions i temperatures generades per les capes de sediments acumulats van generar aquests recursos naturals després d’un procés molt llarg de temps ara fa entre 200 i 500 milions d’anys, en bona part durant el període carbonífer del paleozoic.
a) Carbó
La utilització del carbó a gran escala es produeix a partir de la Revolució Industrial, amb el descobriment de grans conques carboníferes, especialment a Alemanya, la Gran Bretanya i els Estats Units, que al mateix temps conformaran importants regions industrials. Gràcies a la indústria siderúrgica, la indústria manufacturera i els transports el carbó es va convertir en la font d’energia més important, categoria que va tenir fins a meitat del segle xx, data a partir de la qual la preeminència va passar a ser del petroli.
Existeixen jaciments de carbó distribuïts per tot el planeta, per bé que la gran majoria es troben a l’hemisferi nord. L’any 2008 les reserves provades estaven comptabilitzades en 826.001 milions de tones, distribuïdes tal com es mostra a la figura següent. S’ha de fer notar que gairebé un 80% del total es troben en únicament cinc països (tal com es pot veure en el quadre de més avall), amb els Estats Units al capdavant.
Després d’estabilitzar-se l’extracció de carbó durant els anys noranta del segle xx, aquesta extracció s’ha incrementat notablement i l’any 2008 va ser de 6.781,2 milions de tones. Pel que fa al consum d’aquest recurs natural no renovable, l’any 2008 va assolir la quantitat de 3.303,7 milions de tones equivalents de petroli (TEP). Els Estats Units van deixar de ser el país amb un major consum de carbó l’any 1986. Des de llavors ho és la Xina, que actualment representa un 42,6% del consum total al planeta. A la Unió Europea s’està produint un descens en el consum de carbó que actualment gira al voltant del 10% del total mundial.
Reserves (esquerra) i consum (dreta) de carbó per regions (2008)
Font: Elaboració pròpia a partir de BP i WEC (2009)
b) Petroli
La utilització del petroli com a font d’energia es dóna a partir de la segona meitat del segle xix. La primera perforació es va fer el 1859 a Titusville (Pensilvània, EUA). Des de llavors la producció de petroli no ha parat de créixer, i des de la segona meitat del segle xx s’ha convertit en la font d’energia principal. El petroli ha esdevingut clau en el desenvolupament aconseguit a dia d’avui per les múltiples i variades aplicacions que té i per l’àmplia gamma de productes que en deriven (combustibles, quitrà, plàstics, fertilitzants, pesticides, fibres sintètiques, pintures, etc.).
Distribució per països de les reserves provades i del consum de carbó, petroli i gas natural a finals de l’any 2008
Font: Elaboració pròpia a partir de BP i OPEP (2009)
Els jaciments petrolífers no estan tan repartits pel planeta com els de carbó. Els principals són: el golf Pèrsic, el Caucas, la Sibèria Occidental, el peu de mont de les Rocalloses, el golf de Mèxic, les costes de Veneçuela, el mar del Nord, el golf de Guinea i la regió de Malàisia i Indonèsia. L’any 2008 les reserves provades a tot el món eren 1,3 bilions de barrils. Aquestes reserves havien augmentat d’una manera sostinguda fins aquell moment, però respecte a l’any 2007 ha suposat un descens del -0,2%.
Per grans regions, el 61,9% de les reserves mundials de petroli es troben al Pròxim Orient, mentre que a la regió Àsia-Pacífic (la Xina, l’Índia i Austràlia) sols n’hi ha un 3%. La concentració de les reserves és tan important que gairebé la meitat es troben en únicament quatre països del Golf Pèrsic, amb l’Aràbia Saudita al capdavant (21%).
L’any 2008 es van consumir un total de 84,5 milions de barrils diaris, un -0,6% inferior a l’any 2007. L’evolució del consum de petroli mundial (com es pot veure a la figura següent) mostra tres períodes amb un comportament diferenciat: un període inicial de creixement accelerat que s’atura a meitat dels anys setanta del segle xx, a causa dels efectes de l’anomenada crisi del petroli i que enllaça amb la revolució iraniana de finals dels anys setanta. Durant els anys següents hi va haver una davallada i no serà fins a finals de la dècada dels vuitanta del segle passat que la producció torna a pujar, tot i que amb unes ràtios de creixement inferiors a la dels anys seixanta i inicis dels setanta.
Reserves (esquerra) i consum (dreta) de petroli per regions (2008)
Font: Elaboració pròpia a partir de BP i OPEP (2009)
Evolució del consum de petroli mundial (1965-2008)
Font: Elaboració pròpia a partir de BP i OPEP (2009)
El Pròxim Orient disposa del 60% de les reserves de petroli, però sols en consumeix un 7,8% del total; a la cua hi ha Àfrica, amb sols un 3,4% del consum, tot i tenir un 10% de les reserves. En canvi, tant a la regió Àsia-Pacífic com a l’Amèrica del Nord les xifres de consum es troben al voltant d’un 30%, quan les reserves sols representen el 3,3% i 5,6%, respectivament. Per països el consum l’encapçalen els Estats Units, amb un 22,5% del total (com s'ha vist en el quadre anterior), seguits de lluny per la Xina, amb un 9,6%, tot i que amb taxes de creixement anual molt importants.
c) Gas natural
El gas natural és una mescla d’hidrocarburs gasosos, dels quals el metà és el que es presenta amb una major proporció (70%-90%). L’explotació dels jaciments a gran escala es durà a terme a partir dels anys trenta del segle xx ja d’una manera independent dels de petroli. Tot i això, no serà fins a partir dels anys setanta del segle xx, amb la crisi del petroli, que el gas natural pren embranzida com a font d’energia.
La figura següent mostra la distribució de les reserves provades de gas natural per grans regions. La innegable relació en molts casos entre els jaciments de petroli i els de gas natural dóna com a resultat que també sigui al Pròxim Orient on es trobin bona part de les reserves, concretament un 41%. La segona regió amb unes reserves més importants és la formada per Europa i Euràsia, amb un 34%, cosa que ve donada per les immenses reserves de Rússia, que ella sola té el 23,4% del gas natural total mundial (quadre anterior), seguida per l’Iran amb un 16% i Qatar amb un 13,8%.
Reserves (esquerra) i consum (dreta) de gas natural (2005)
Font: Elaboració pròpia a partir de BP (2009)
El consum de gas natural en els darrers 40 anys s’ha anat incrementant de manera constant, pràcticament sense alt i baixos. El consum total l’any 2008 va ser de 2.726,1 milions de TEP, tres cops més que l’any 1965. Europa i Euràsia és la regió del planeta amb un major consum, el 37,8% del total mundial (part dreta de l'anterior figura), seguida de l’Amèrica del Nord amb el 27,6%, mentre que el Pròxim Orient amb prou feines supera el 10% i a Àfrica és del 3,1%. Per països la classificació està encapçalada un cop més pels Estats Units, amb un 22%, i Rússia amb un 13,9%.