[SALADIÉ, Òscar; OLIVERAS, Josep (2010). Desenvolupament sostenible. Tarragona, Universitat Rovira i Virgili, p. 78-79]

S’acostuma a fixar com a data de naixement de les primeres ciutats ara fa poc més de 5000 anys quan un cop desenvolupada la Revolució Neolítica els excedents agrícoles obtinguts permeten un augment de la població que impulsa el creixement d’antics assentaments rurals.

Aquests assentaments rurals estaven concebuts d’acord a les necessitats d’una comunitat poc important quantitativament, molt lligada a l’agricultura i als condicionants naturals del medi. El progressiu augment de la població en aquests nuclis fins esdevenir ciutats suposa expandir les terres conreades a expenses de la vegetació. Les joves ciutats necessiten una base econòmica agrària prou important per produir excedents gràcies als quals alimentar una part de la població alliberada de les tasques agrícoles i que es dedica a gestionar i administrar la ciutat, legislar, mantenir l’ordre i la seguretat, comerciar o guiar espiritualment als seus habitants. Exemples d’aquestes primeres ciutats són Uruk (Sumèria), Damasc (Síria), Memfis (Imperi Egipci), Jericó (Palestina) o Tikal (Imperi Maia).

A partir de llavors es va produir l’aparició de noves ciutats amb un continu creixement, tant en població com en superfície i que va en paral·lel amb l’augment de les necessitats de recursos per mantenir el seu funcionament: aliments, aigua i una gran diversitat de materials per tal de construir edificis, eines, armes, ornaments, etc. Aquesta necessitat de recursos suposa una major explotació del territori i l’entrada en conflicte amb altres ciutats pel control d’aquests recursos. A la vegada una major concentració de població implica l’aparició dels primers problemes de tipus ambiental entre els que destaquen la contaminació de les aigües i indirectament la pèrdua de fertilitat de moltes zones agrícoles degut a una sobreexplotació i en alguns casos la salinització degut a un ús inadequat del regadiu i que portarà al seu col·lapse.

Aquest auge de les ciutats continuarà durant la Grècia clàssica (les polis) i l’Imperi Romà (en el seu màxim apogeu es calcula que Roma podia haver arribat a 1 milió d’habitants). L’entrada a l’Edat Mitjana va suposar una retracció de les ciutats de l’occident europeu fruit de la descomposició de l’Imperi, mentre que Bizanci i ciutats musulmanes com Bagdad o Còrdova, es trobaven en el seu màxim esplendor.

La posterior revitalització del comerç va ser l’empenta per un nou desenvolupament de les ciutats a Europa Occidental, que tornen a esdevenir el centre de trobada i d’intercanvis de productes mitjançant les fires i els mercats. Són les ciutats, però, les que també patiran en major mesura els efectes de les crisis alimentàries i epidèmiques que periòdicament assoten les societats preindustrials. Una de les més mortíferes va tenir lloc durant la segona meitat del segle XIV i és coneguda com la pesta negra.

Les ciutats han estat sempre receptores de la població vinguda del camp, fet que s’accelerarà a partir de la revolució industrial i que suposarà l’aglomeració de molta població en unes ciutats que no estaven dissenyades per encabir ni tanta població ni les activitats industrials que s’hi desenvolupaven. A la contaminació de les aigües ara s’hi ha d’afegir la contaminació atmosfèrica, cosa que amb les mancances de tipus higiènic propicien importants problemes de salut pública. Una dita alemanya de cap al segle XI o XII diu “stadluft macht frei”, que traduït al català ve a dir que “l’aire de la ciutat ens fa lliures”. Sí, en el context de l’època arribar a la ciutat provinent del camp i poder respirar el seu aire significava alliberar-se de la nova forma d’esclavisme que va suposar el feudalisme. Però des de la revolució industrial l’aire de moltes ciutats es va tornar irrespirable. El medi ambient urbà es va veure degradat degut al seu creixement, molts cops desmesurat, que va suposar l’ocupació cada cop de més superfície i la contaminació de l’aire i les aigües, la modificació del clima, una cada cop major contaminació acústica i lumínica i una generació ingent de residus que tot plegat arriba a degradar la ciutat i el seu entorn i té conseqüències sobre la salut dels seus habitants.