La prevenció i el control del risc són un conjunt d’actuacions encaminades a la correcció i la disminució dels riscos a través de:

  • La disminució del perill en origen.
  • La minimització de l’exposició dels elements vulnerables al perill.

Totes aquestes accions s’han de desenvolupar especialment quan l’avaluació del risc determina la seva necessitat per tendir a què tots els riscos, especialment els antròpics i els tecnològics, siguin gestionables o acceptables.

La prevenció inclou també les accions encaminades a evitar que els riscos amb una avaluació que els considera gestionables o acceptables s’incrementin fins a nivells no gestionables o inacceptables, tant pel que fa a l’activitat generadora de perill com a l’exposició dels elements vulnerables.

La prevenció es pot fer abans que es produeixi l’emergència o incidència, com a conseqüència de l’anàlisi del risc, o després de l’emergència a partir de l’experiència adquirida. En el context d’aquesta prevenció es controla el no increment significatiu del risc existent i alhora es corregeixen els valors de risc actualment no acceptables, tot atenent a les capacitats de gestió del sistema de protecció civil i amb l’objectiu de permetre la capacitat d’autoprotecció.

Per tant cal adoptar mesures per minimitzar el perill, per exemple en el cas dels incendis forestals instal·lant una xarxa de punts d’aigua, tallafocs, gestió dels combustibles, etc,  en el cas d’inundacions correccions de les característiques dels cursos fluvials que generen zones inundables, especialment quan els temps de trànsit són breus.

 

Font: Medi Ambient Generalitat
Punt d’aigua per a incendis forestals

La prevenció dels riscos ha d’establir línies bàsiques d’actuació envers la compatibilitat dels elements vulnerables amb el risc existent i evitar l’exposició d’elements vulnerables a les zones de perill. Ha d’haver un control de la implantació dels elements vulnerables en el territori, per tant ha de ser una eina a tenir en compte en els programes i projectes de caràcter urbanístic, especialment en aquells casos en què es preveuen increments significatius d’elements vulnerables en sòl urbanitzable.

L'ordenament francès, per exemple, va desenvolupar a partir dels anys vuitanta una cartografia de riscos emmarcada en els anomenats Plans de Exposició al Risc (plans d'exposition aux Risques), que posteriorment va ser reemplaçada per la cartografia dels plans de Prevenció de riscos previsibles (plans de Prévention des Risques naturels previsibles), establerts en virtut d'una llei de riscos naturals, on es delimiten tres zones d'ús del sòl: zona vermella (prohibició per construir), zona blava (construcció amb obligacions o recomanacions) i zona blanca (cap tipus de risc previsible segons els coneixements actuals. En zones urbanes, l'escala d'aquesta cartografia és de 1/5.000