Arrel de les dinàmiques exposades en l’apartat anterior,  el nombre, la grandària, la forma i la densitat de les ciutats així com l’eficàcia de la seva gestió ambiental esdevenen elements clau per a l’assoliment futur de la sostenibilitat a escala global.

La migració del camp cap a la ciutat, la principal causa del creixement urbà dels països, es deu a dos motius principalment: d’una banda, als factors d’expulsió del camp (la pobresa, l’escassetat de terres i la falta d’oportunitats de treball) i, de l’altra, als factors d’atracció de la ciutat (la millor oferta de llocs de treball i de serveis socials). La relació entre la urbanització i el medi ambient ha estat analitzada generalment des de dues perspectives ben diferents. En algunes teories, ocupa un lloc central perquè és un procés global pel qual no només la població es concentra a les ciutats, sinó que també provoca transformacions profundes en el món rural, amb les implicacions mediambientals que ambdós fenòmens tenen. Per contra, en uns altres treballs la urbanització és un tema secundari d’estudi perquè no hi ha relacions universals vàlides de la urbanització amb la població i el medi.

Les conseqüències en el medi d’aquest augment de la urbanització són difícils d’avaluar ja que hi intervenen molts factors, com les mesures polítiques estatals (que sovint es veuen incapaces de fer front al creixement), l’adopció i la implementació de figures efectives de planejament urbanístic, l’evolució del desenvolupament econòmic..., de manera que les relacions entre la grandària i la distribució de les ciutats, per una banda, i els impactes ambientals, per l’altra, són nombroses, complexes i escassament conegudes.

No obstant això, existeix l’opinió gairebé unànime que l’augment de la població urbana té grans impactes en el medi ambient, el major dels quals és la contaminació de les aigües i dels sòls, fruit, principalment, de la inexistència en alguns casos i la inadequació en uns altres, de les xarxes de clavegueram, de la falta de control sobre els residus industrials i de la manca de regulació sobre els contaminants químics moderns.

Una possible línia d’investigació, no desenvolupada a la literatura consultada, seria la referent a si l’impacte diferencial de la població urbana és fruit simplement de l’acumulació d’efectes individuals derivada de la gran concentració d’habitants que es produeix a les ciutats o si, per contra, existeix un comportament individual diferenciador dels habitants urbans en qüestions com l’ús de recursos, les pautes de consum, les pautes de mobilitat, etc.

Uns altres impactes que es relacionen amb el creixement urbà són la disminució de la capacitat de càrrega —és a dir, una unitat de superfície no pot mantenir un volum tant gran de població com a les àrees rurals fruit de la major pressió sobre el medi de la població urbana—, l’increment de les bosses de pobresa —i les consegüents implicacions mediambientals ja apuntades anteriorment—, la pol·lució industrial...

Alguns autors, però, afirmen que, en proporció, les ciutats haurien de ser més estalviadores en recursos que els pobles petits ja que, per la seva major densitat, són més aptes per a l’ús del transport públic i, per tant, les emissions de gasos contaminants haurien de ser, en termes relatius, inferiors.

Finalment, la urbanització també afecta la producció alimentària, ja que elimina terres agrícoles a mesura que les ciutats van creixent i redueix el nombre d’explotacions familiars a mesura que s’incrementa el nombre d’agricultors que emigra a les ciutats.

[SALADIÉ, Òscar; OLIVERAS, Josep (2010). Desenvolupament sostenible. Tarragona, Universitat Rovira i Virgili, p. 81-83]

A inicis del segle XIX es calcula que la població urbana sols representava al voltant del 3% de la població total mundial. En gran part degut a la industrialització, les ciutats dels països més desenvolupats van anar creixent i durant els primers anys del segle XX el percentatge de població urbana va pujar fins al 13%. Però no serà fins la segona meitat del segle XX quan augmenta en gran mesura la població urbana, en paral·lel a l’espectacular creixement demogràfic dels països en vies de desenvolupament. L’any 1950 la població urbana representava el 29,1% de la població mundial i l’any 2005 es va assolir la xifra del 48,7%. Actualment ja s’ha superat el llindar del 50% i les projeccions de futur en un escenari de creixement mitjà indiquen que l’any 2030 la població urbana pot arribar al 60% del total de la població mundial.

Per la seva banda, es mostra l’evolució de la població urbana i rural mundial entre 1950 i 2005, i la projecció de futur per l’any 2030. Es pot observar com mentre la població rural augmenta lleugerament fins arribar a una certa estabilització, la població urbana experimenta un continuat creixement fins a superar la població rural. Si es té en compte el grau de desenvolupament dels diferents països, l’any 1950 el 52,1% de la població dels països més desenvolupats era urbana, en canvi la població rural en el conjunt dels països en vies de desenvolupament representava el 81,9%. Això es traduïa en què més de la meitat (57,9%) de la població urbana mundial es trobava en els països més desenvolupats quan sols representaven el 32,1% de la població mundial.

El creixement de la població urbana als països en vies de desenvolupament no ha parat de créixer durant la segona meitat del segle XX i l’any 2005 ja significava el 42,9% de la seva població (2.273,3 milions) i el 71,6% de la població urbana mundial. En canvi el creixement de la població urbana als països més desenvolupats ha estat molt menor. L’any 2005 aquesta xifra superava per poc els 900 milions i representava el 74,1% del total de població dels territoris més desenvolupats.

Les projeccions per l’any 2030 mostren un creixement molt baix en els països més desenvolupats (1.018,7 milions), tot i que arribarà a representar més d’un 80% de la seva població. Per contra es veu clarament el gran creixement en els països menys desenvolupats que amb quasi bé 4.000 milions passaran a tenir el 79,5% de la població urbana mundial i que superaran la barrera del 50% respecte al total de la seva població.

Si s’analitzen les dades per continents, l’any 1950 la població urbana a Europa era de 276,8 milions i es trobava al capdavant amb el 37,7% de la població urbana mundial, seguida molt a prop per Àsia (32,3%). L’any 2005 el 49,5% de la població urbana mundial estava a Àsia i Europa, tot i estar en segon lloc (16,6%), tenia una població urbana no gaire més gran que la d’Amèrica Llatina i Àfrica (13,6% i 11,1%, respectivament). L’any 2030, segons l’escenari de creixement de població mitjà, el 53,8% de la població urbana mundial viuria a Àsia, seguida de la d’Àfrica (15,5%). A Europa els 555,3 milions d’habitants urbans sols representarien el 11,2% mundial i cauria fins al quart lloc, darrere Amèrica Llatina (12,1%).

Que l’any 2030 Àsia i Àfrica siguin els continents amb una major quantitat de població urbana serà degut al creixement de la seva població en número absoluts, ja que la població urbana d’aquests dos continents respecte a les seves poblacions totals de l’any 2005 no arribava al 40% i per l’any 2030 superarien per poc el 50% (Quadre 3.3), xifra a la qual ja havien arribat tant Europa com Oceania i Amèrica del Nord l’any 1950. L’any 2005 el 80,7% de la població d’Amèrica del Nord era urbana. Es calcula que l’any 2030 Amèrica Llatina serà el continent amb el percentatge més elevat de població urbana (84,3%).

L’any 1900 les 5 ciutats més poblades del món eren totes europees i nordamericanes. Al capdavant hi havia Londres, seguida de Nova York i París. Segons la Divisió de Població de les Nacions Unides, una aglomeració conté la població que es troba dins del contorn del territori continu habitat a nivells urbans o amb una densitat residencial, sense tenir en compte els límits administratius.

L’any 1950 encara es mantenien en aquesta classificació les 3 més poblades a inicis del segle XX. A partir de 1975 Tokio passa a ser l’aglomeració més gran, posició que mantindrà d’aquí l’any 2015. Europa deixa de tenir cap ciutat en aquesta classificació, però el què s’ha de destacar és la cada cop major presència de ciutats de països en vies de desenvolupament. Així, mentre l’any 1950 sols n’hi havia 1 (Shangai) i ocupava la quarta posició, des de l’any 2005 n’hi ha 3 i un total de 8 si la classificació es mira respecte a les 10 més poblades.

Referència: {modal url=http://www.bit.ly/duiV6w|width=980|heigth=600|type= SqueezeBox|overlay_opacity=20}Veure Aplicació (www.gapminder.org){/modal}

Tal com es pot deduir, la distribució territorial de la població mundial és força desigual, amb zones de concentren grans aglomeracions de població i altres que pràcticament resten despoblades.

A escala nacional, el país més poblat en l’actualitat és la Xina, amb prop de 1.350 milions d’habitants, seguit de prop per l’Índia, amb uns 150 milions d’habitants menys, i, ja a molta distància, pels Estats Units d’Amèrica, amb uns 309 milions d’habitants.

En termes relatius, l’indicador que expressa la distribució de la població, tot posant-la en relació amb la superfície que ocupa, és la densitat de població. La unitat habitual de l’indicador és habitants/km2.

No obstant, les densitats de població segons països solen donar una falsa imatge de com està repartida la població en la superfície terrestre, ja que alguns països molt grans (com Xina, Brasil, Estats Units, Canadà i altres) presenten, al costat de regions densament poblades, altres amb una densitat molt baixa. Així, els països o territoris més densament poblats del món també són força petits i, en alguns casos, es tracta de ciutats-estat. Entre ells es troba Macau (regió administrativa especial de Xina), Singapur, Hong Kong (una altra RAE xinesa), el petit principat de Mònaco y algunes illes de les Antilles Menors. Per altra banda, entre les nacions amb major població absoluta es destaquen per la seva densitat Bangladesh, la Índia i el Japó. Al continent americà sobresurten Puerto Rico, El Salvador, Guatemala y Cuba.

 

[SALADIÉ, Òscar; OLIVERAS, Josep (2010). Desenvolupament sostenible. Tarragona, Universitat Rovira i Virgili, p. 78-79]

S’acostuma a fixar com a data de naixement de les primeres ciutats ara fa poc més de 5000 anys quan un cop desenvolupada la Revolució Neolítica els excedents agrícoles obtinguts permeten un augment de la població que impulsa el creixement d’antics assentaments rurals.

Aquests assentaments rurals estaven concebuts d’acord a les necessitats d’una comunitat poc important quantitativament, molt lligada a l’agricultura i als condicionants naturals del medi. El progressiu augment de la població en aquests nuclis fins esdevenir ciutats suposa expandir les terres conreades a expenses de la vegetació. Les joves ciutats necessiten una base econòmica agrària prou important per produir excedents gràcies als quals alimentar una part de la població alliberada de les tasques agrícoles i que es dedica a gestionar i administrar la ciutat, legislar, mantenir l’ordre i la seguretat, comerciar o guiar espiritualment als seus habitants. Exemples d’aquestes primeres ciutats són Uruk (Sumèria), Damasc (Síria), Memfis (Imperi Egipci), Jericó (Palestina) o Tikal (Imperi Maia).

A partir de llavors es va produir l’aparició de noves ciutats amb un continu creixement, tant en població com en superfície i que va en paral·lel amb l’augment de les necessitats de recursos per mantenir el seu funcionament: aliments, aigua i una gran diversitat de materials per tal de construir edificis, eines, armes, ornaments, etc. Aquesta necessitat de recursos suposa una major explotació del territori i l’entrada en conflicte amb altres ciutats pel control d’aquests recursos. A la vegada una major concentració de població implica l’aparició dels primers problemes de tipus ambiental entre els que destaquen la contaminació de les aigües i indirectament la pèrdua de fertilitat de moltes zones agrícoles degut a una sobreexplotació i en alguns casos la salinització degut a un ús inadequat del regadiu i que portarà al seu col·lapse.

Aquest auge de les ciutats continuarà durant la Grècia clàssica (les polis) i l’Imperi Romà (en el seu màxim apogeu es calcula que Roma podia haver arribat a 1 milió d’habitants). L’entrada a l’Edat Mitjana va suposar una retracció de les ciutats de l’occident europeu fruit de la descomposició de l’Imperi, mentre que Bizanci i ciutats musulmanes com Bagdad o Còrdova, es trobaven en el seu màxim esplendor.

La posterior revitalització del comerç va ser l’empenta per un nou desenvolupament de les ciutats a Europa Occidental, que tornen a esdevenir el centre de trobada i d’intercanvis de productes mitjançant les fires i els mercats. Són les ciutats, però, les que també patiran en major mesura els efectes de les crisis alimentàries i epidèmiques que periòdicament assoten les societats preindustrials. Una de les més mortíferes va tenir lloc durant la segona meitat del segle XIV i és coneguda com la pesta negra.

Les ciutats han estat sempre receptores de la població vinguda del camp, fet que s’accelerarà a partir de la revolució industrial i que suposarà l’aglomeració de molta població en unes ciutats que no estaven dissenyades per encabir ni tanta població ni les activitats industrials que s’hi desenvolupaven. A la contaminació de les aigües ara s’hi ha d’afegir la contaminació atmosfèrica, cosa que amb les mancances de tipus higiènic propicien importants problemes de salut pública. Una dita alemanya de cap al segle XI o XII diu “stadluft macht frei”, que traduït al català ve a dir que “l’aire de la ciutat ens fa lliures”. Sí, en el context de l’època arribar a la ciutat provinent del camp i poder respirar el seu aire significava alliberar-se de la nova forma d’esclavisme que va suposar el feudalisme. Però des de la revolució industrial l’aire de moltes ciutats es va tornar irrespirable. El medi ambient urbà es va veure degradat degut al seu creixement, molts cops desmesurat, que va suposar l’ocupació cada cop de més superfície i la contaminació de l’aire i les aigües, la modificació del clima, una cada cop major contaminació acústica i lumínica i una generació ingent de residus que tot plegat arriba a degradar la ciutat i el seu entorn i té conseqüències sobre la salut dels seus habitants.

 

En l’apartat anterior s’ha fet referència a la població mundial des d’una perspectiva demogràfica, és a dir, des del punt de vista del volum (la xifra total d’habitants del planeta) com de l’estructura (la composició per sexe i edat, principalment).

Ara bé, és obvi que, de cara a analitzar els efectes que aquesta població té sobre el medi ambient i la sostenibilitat, cal completar aquesta perspectiva demogràfica amb una de caire geogràfic, en tant que resultarà especialment rellevant la seva distribució territorial. Dit en unes altres paraules, a una determinada escala territorial, l’impacte sobre el medi ambient dependrà, no tan sols del volum de població, sinó de la seva distribució en aquell espai.

Tal com s’indicava en la introducció del mòdul, el concepte que ens posa en relació la població i el territori que ocupa és el de poblament, que des d’una perspectiva geogràfica usem per a referir-nos a la distribució territorial de la població. Una primera distinció del poblament d’una regió és aquella que diferencia entre el poblament urbà i el poblament rural.

El poblament urbà es caracteritza, en termes generals, per la seva elevada densitat de població i d’edificació, fruit d’un procés llarg d’urbanització del territori, que podem dividir en tres etapes: a) una primera, vinculada a les ciutats preindustrials, l’origen de les quals tenen a veure en factors estratègico-militars, político-administratius, econòmics o religiosos; b) una segona etapa, clarament marcada per la localització de la indústria moderna (mecanitzada) i c) una tercera etapa, postindustrial, caracteritzada per un descens del ritme de creixement urbà i la creixent importància del servei serveis en el conjunt d’activitats econòmiques. En termes generals, les ciutats tendeixen a establir xarxes urbanes en forma de sistema jerarquitzat i integrat on cada element —cada nucli urbà— tendeix a especialitzar-se funcionalment.

Per la seva banda, s’acostuma a definir com a poblament rural tot aquell que es produeix en municipis que no arriben a un determinat llindar de població. Malgrat que l’establiment d’aquest llindar no és més que una aproximació subjectiva i variable en el temps, a Espanya sovint s’estableix en els 10.000 habitants.

Amb tot, les transformacions i les dinàmiques territorials pròpies dels països occidentals —marcades, principalment, per la desconcentració de la població i la descentralització de les activitats econòmiques— posen en qüestió la delimitació tradicional de la dicotomia entre espai urbà / rural. Per aquest motiu, hom acostuma a usar un criteri de densitat de població, és a dir, la funció que ens relaciona el volum de població amb el territori que ocupa, de manera que sovint es parla de poblament concentrat o dispers. No obstant, com pot deduir-se, es tracta d’una mesura que, d’una banda, és molt variable segons l’escala d’anàlisi i, de l’altra, es troba molt subjecta a la delimitació administrativa de les fronteres i divisions dels territoris pels quals es calcula.