Si admetem com a vàlids els postulats dels defensors de l’existència de límits al creixement (centrant-nos bàsicament, en aquest cas, en la variable demogràfica), la implicació evident d’aquesta afirmació és l’existència d’un llindar poblacional a partir del qual les relacions amb el medi ambient esdevenen insostenibles.

Aquest hipotètic nombre màxim d’habitants es troba determinat pel que s’ha anomenat capacitat de càrrega.

Es tracta d’un concepte desenvolupat a partir dels anys setanta fruit de la revisió del pensament malthusià i que ha esdevingut el centre de nombrosos debats i definicions. D’acord amb la majoria els autors, la capacitat de càrrega pot ésser definida com «el nombre màxim de persones que un determinat hàbitat pot mantenir indefinidament sense una disminució en la disponibilitat i accés dels recursos naturals».

Com pot deduir-se d’aquesta definició, aquesta xifra màxima de persones és un concepte força relatiu, ja que varia en funció del seu determinat nivell de consum de recursos naturals, el qual està molt condicionat per l’organització cultural, productiva, econòmica... de les societats, així com de l’escala d’anàlisi.

Consegüentment, molts autors s’han dedicat a intentar determinar aquest hipotètic nombre màxim d’habitants que el planeta pot acollir en relació, principalment, a la producció d’aliments. Una ràpida ullada a les principals propostes efectuades mostra com des de les primeres estimacions estudiades (la més antiga de les quals data de 1679) fins a les més actuals, els resultats obtinguts són realment diferents entre si, ja que la major part parteixen d’estimacions molt diverses sobre la capacitat real de la Terra per a produir aliments, ja que aquesta està superant qualsevol expectativa. Per a citar-ne breument alguns exemples, l’ONU estima en 12.300 milions el nombre màxim de persones que la Terra pot mantenir, xifra que s’eleva als 50-60.000 segons la FAO i a 97.000 segons un estudi realitzat per la Universitat de Harvard.

Per aquest motiu, alguns autors critiquen la validesa d’aquestes estimacions ja que, per definició, com hem vist anteriorment, els recursos són variables al llarg del temps i, per tant, també ho és aquest hipotètic valor poblacional màxim que s’hi troba relacionat. Des del punt de vista demogràfic, una altra crítica a aquestes estimacions és la no caracterització individual de la població que s’està projectant: a la literatura consultada no trobem cap referència a quina és la distribució per sexe i edat d’aquesta possible població màxima, si bé és lògic pensar que segons quina sigui aquesta, el seu impacte en el medi ambient serà diferenciat i, per tant, també variarà la capacitat de càrrega de la natura.