La preocupació per l’escassetat dels recursos naturals causada pel creixement de la població ha estat, sens dubte, el principal tema de debat que històricament s’ha desenvolupat entorn les relacions existents entre la població i el medi ambient i que, com es veurà en el següent apartat, té certa continuïtat en els nostres dies.

La qüestió fou plantejada per primera vegada per Thomas Robert Malthus el 1798, la teoria del qual afirma, a grans trets, que el creixement de la població humana sempre tendeix a superar el de la capacitat de producció de recursos de la terra (especialment els alimentaris), ja que mentre la primera creix de forma geomètrica, els segons tan sols ho fan de forma aritmètica. Les conseqüències d’aquest fet són, per una banda, la fam i l’increment de la mortalitat i, de l’altra, l’ajornament del matrimoni i la limitació de la grandària familiar, mesures que contribueixen a frenar el creixement demogràfic. No obstant, la principal crítica que ha rebut aquesta teoria, elaborada abans de la revolució agrícola, és el fet que es basa en la creença que tant la producció de recursos naturals com la terra són fixos, sense tenir en consideració els avenços tecnològics inherents al desenvolupament.

 

Malgrat aquestes crítiques, la teoria malthusiana ha tingut una gran influència posterior, ja que a partir d’ella es desenvolupà el concepte de capacitat de càrrega.

David Ricardo comparteix en gran mesura la preocupació de Malthus per l’increment de la població, però estén la seva anàlisi a tots els recursos i no només al recurs terra. No obstant, el seu plantejament del problema no radica en el fet que els recursos siguin finits, sinó en la comprovació que varien en qualitat i localització, aspectes que en determinen un ús diferencial i que, finalment, en causen una escassetat relativa. És a dir, l’escassetat dels recursos és plantejada pels dos autors de forma diferent: mentre que per a l’òptica malthusiana es tracta d’una escassetat en termes absoluts, causada per la condició de finitud i homogeneïtat dels recursos, per a Ricardo l’escassetat és només en termes relatius, fruit de la disponibilitat diferencial de recursos tant pel que fa a la seva qualitat com a la seva localització.

Aquesta última perspectiva és defensada també per John Stuart Mill, que hi introdueix, no obstant, un factor condicionant extern a la pròpia dinàmica demogràfica: es tracta del que ell anomena «progrés de la civilització», que no és altra cosa que la incorporació del canvi tecnològic (els coneixements i la maquinària agrícoles, la incorporació de nous productes alimentaris...) com un element fonamental per a evitar l’escassetat. Es tracta, doncs, del primer intent per a trencar la linealitat de les dues teories anteriors, caracteritzades per la continuïtat dels processos i els fenòmens i per l’absència de canvis o de salts qualitatius.

Karl Marx també teoritzà sobre les relacions entre la població i els recursos naturals, amb una forta crítica a les idees malthusianes, argumentant que si la societat es dirigia cap a un estat estacionari o de crisi del sistema, no obeïa a l’existència de límits físics absoluts, rendiments decreixents i creixement exponencial de la població, sinó a raons socioeconòmiques. En la seva opinió, més que un científic, Malthus era el representant d’una determinada classe social, de manera que els seus arguments estaven orientats a justificar certes mesures econòmiques i socials. Respecte a la superpoblació, Marx argumenta que és una necessitat del sistema capitalista, fruit del seu caràcter expansionista. Per tant, per a Marx, la població no ha d’ésser considerada com una variable externa al propi sistema econòmic i productiu ni com un paràmetre, sinó una variable interna, la trajectòria i la dinàmica de la qual està condicionada per les formes de producció.

Malgrat tractar-se d’una autora força posterior, una altra aportació «clàssica», sens dubte gràcies a la seva important influència posterior, és la feta per Ester Boserup. Escrivint després de les revolucions agrícola i industrial, Boserup suggereix que el creixement de la població i el consegüent augment de la densitat indueixen els canvis tecnològics, com per l’exemple, l’ús d’arades o de fertilitzants, que permeten restablir l’equilibri entre la producció d’aliments i el creixement de la població. Les idees de Boserup han tingut una gran repercussió en la recerca global i regional que examina les relacions entre el creixement de la població i els canvis en la producció agrícola, sobretot en regions en vies de desenvolupament. És el cas, per exemple, de l’estudi realitzat per Matthew Lockwood pel continent africà, en què s’afirma que el fort creixement demogràfic que sofreix aquella regió estimula la recerca de noves tecnologies i nous recursos, tendència que només es veu trencada per aquells països que sofreixen guerra, pobresa o sobreexplotació.