La polèmica sobre el creixement zero enllaça amb un altre del temes actuals de debat, com és l’existència o no de límits al creixement.

Aquesta idea fou la principal aportació de l’informe —Més enllà dels límits— elaborat a principi dels anys setanta per un grup d’especialistes de l’Institut Tecnològic de Massachusetts per encàrrec del Club de Roma sobre els principals «problemes» de la societat, i que popularment és conegut com Informe Meadows.

 

S’hi desenvolupen i enriqueixen els conceptes malthusians de límits absoluts dels recursos i el creixement exponencial de la població, amb la consideració dels problemes de la contaminació, la desnutrició i el deteriorament del medi ambient natural en general. La metodologia emprada en l’anàlisi és l’anomenada «dinàmica de sistemes» (o «circuit de retroalimentació»), que es basa en el paper de dos factors que actuen de manera oposada i que condicionen l’evolució del sistema. En el cas de la població, aquests dos elements són els naixements per una banda i les defuncions per l’altra.

El supòsit bàsic adoptat a l’informe és l’afirmació que els recursos són limitats. En primer lloc, el subministrament d’aliments es veu limitat per la superfície cultivable disponible i pels costos creixents d’incorporar noves terres al sistema productiu. Aquest problema es veu agreujat, a més, per la pèrdua de terrenys agrícoles derivada de l’accentuació del procés d’erosió, la utilització del sòl agrícola per a unes altres funcions (la construcció d’infrastructures de transport, l’edificació...) i la pèrdua de fertilitat per la contaminació.

En segon lloc, en referència als recursos naturals no renovables, i particularment els minerals, s’hi estima que, a causa del ritme d’utilització i en funció de les reserves conegudes en el moment de la redacció de l’obra, només pot garantir-se’n el subministrament durant els pròxims 250 anys, fet al qual s’havien d’afegir els costos de capital per a localitzar i desenvolupar nous recursos. Finalment, un altre aspecte mediambiental que s’hi tracta, malgrat reconèixer el poc coneixement que es tenia d’aquesta matèria en el moment de l’elaboració de l’informe, és la contaminació, de la qual s’afirma que experimenta un creixement exponencial, sense un límit superior conegut, i amb una gran expansió territorial amb efectes globals a tot el planeta.

Les principals conclusions a les que arribava l’informe es poden resumir en:

  • Si es mantenen les tendències de creixement descrites a l’obra referents a la població mundial, la industrialització, la contaminació ambiental, la producció d’aliments i l’esgotament dels recursos, el planeta assolirà el seus límits de creixement en un termini de cent anys. El resultat més probable serà un sobtat i incontrolable descens tant de la població com de la seva capacitat industrial.
  • És possible modificar aquestes tendències de creixement i establir unes normes d’estabilitat ecològica i econòmica que puguin ser sostingudes en el futur. L’equilibri global podria ser dissenyat de manera que les necessitats bàsiques materials de cada habitant de la Terra puguin ser satisfetes i de forma que cada persona tingui les mateixes possibilitats de realitzar el seu potencial humà individual.
  • Si la humanitat decideix realitzar aquest esforç, cal que això passi el més aviat millor, ja que d’aquesta manera les seves possibilitats d’èxit seran més grans.

La rotunditat d’aquestes afirmacions causà ben aviat una forta polèmica sobre les conclusions de l’obra, amb una allau de crítiques tant en els seus aspectes metodològics com conceptuals. Entre els primers, es criticà que pel fet que als models només es poden incloure un nombre limitat de variables, les interaccions que s’estudiaren foren parcials, i que el grau d’agregació utilitzat era massa elevat. Alhora, s’acusà el model de ser massa tecnòcrata, sense tenir en compte factors socials crítics com els efectes de l’adopció de sistemes de valors diferents. Així mateix, el seu caràcter global, planetari, no permet analitzar específicament les circumstàncies diferencials dels països rics i pobres.

Respecte els aspectes conceptuals, les crítiques coincideixen en ressaltar la poca importància que l’informe atorga a les possibilitats que representen els avenços socials i tecnològics per a la resolució d’alguns problemes, com el desenvolupament dels mètodes anticonceptius, l’extensió del procés de reciclatge, la producció artificial de proteïnes o la possibilitat de trobar noves reserves de minerals en àrees fins llavors no explorades que, si bé no permetrien eliminar l’escassetat de recursos, sí l’ajornarien.

Una segona crítica és el fet que l’informe pressuposa un progrés tècnic continuat i sostingut en la indústria, que els rendiments són decreixents en les inversions en agricultura i en recursos naturals i que no hi ha una millora contínua en la tecnologia  anticontaminació. Finalment, algun autor n’ha destacat les fallades metodològiques, les insuficiències científiques, la debilitat de la informació empírica utilitzada i el clar biaix ideològic.