La Teoria de la Transició Demogràfica va ser elaborada pel demògraf nordamericà Warren Thompson a partir de les observacions dels canvis experimentats els darrers 200 anys per diversos països en les seves taxes de mortalitat i natalitat.

La teoria s’ha convertit en el marc teòric explicatiu del creixement de la població mundial, ja que les dinàmiques que explica han estat experimentades, amb major o menor mesura —i amb major o menor velocitat— per gran part dels països del món. Així, la teoria explica el procés de transformació d’una societat preindustrial, caracteritzada per unes taxes de natalitat i de mortalitat altes, a una societat industrial o postindustrial, amb ambdues taxes baixes. Com pot deduir-se, de la relació entre els nivells entre la taxa de natalitat i la mortalitat es deriva el ritme de creixement natural —en tant que la teoria de la transició vol tenir valor universal, no té en compte l’efecte que les migracions poden tenir sobre el creixement de la població de regions concretes.

Bàsicament aquest procés de transformació es pot dividir en quatre etapes o fases:

Fase 1: Antic règim demogràfic

És una fase inicial, anterior a l’inici pròpiament dit de la transició, que es caracteritza, en primer lloc, per unes taxes de mortalitat molt elevades (40-50‰). El motiu cal buscar-lo no tant a les situacions adverses concretes (les guerres, les fams generalitzades, les epidèmies) sinó en aquestes més estructurals (la mala alimentació, la manca d’higiene, les escasses infraestructures sanitàries, etc.).

En conseqüència la taxa de natalitat era igualment alta (amb taxes igualment de l’orde del 40-50‰), ja que donada l’elevada mortalitat infantil, el nombre de fills per dona (el que coneixem com a fecunditat) havia de ser elevat per tal de garantir la supervivència d’un nombre adequat de descendència.

Fruit de la combinació de taxes de natalitat i de mortalitat elevades, el creixement total de la població —sempre en absència de migracions— és escàs o nul.

Com pot deduir-se, es tracta d’una fase típica de fins a meitat del segle XVIII. En l’actualitat es considera que no hi ha cap país que presenti aquestes característiques, ja que les taxes més elevades de mortalitat no superen, enlloc, el 25‰.

Fase 2: Inici de la transició

El motor que posa en marxa la transició demogràfica és el descens generalitzat de la taxa de mortalitat, bàsicament a causa de tres motius: a) la millora en les tècniques agrícoles (amb un augment dels rendiments), b) les millores tecnològiques i c) els avenços en medicina i alfabetització. A més, dins de la mortalitat, trobem una reducció significativa de la mortalitat infantil. En conseqüència, s’experimenta un moderat augment en l’esperança de vida.

Per la seva banda, la taxa de natalitat es manté molt elevada, de manera que el creixement vegetatiu resultant és desmesurat.

Aquest és la situació en la que es troben la majoria dels països subsaharians: les seves taxes de mortalitat, tot i mantenir-se elevades, s’han reduït dràsticament a valors pròxims al 20‰, mentre que la de natalitat es manté al voltant del 40‰:

Fase 3: Final de la transició

La transició pròpiament dita finalitza amb aquesta etapa, la característica més important de la qual és el descens dels nivells de fecunditat i de natalitat.

Bàsicament són tres els motius que expliquen aquest descens: a) en primer lloc, com a resposta a l’anterior descens de la mortalitat (la supervivència de la descendència és molt més elevada); b) en segon lloc, la difusió i la generalització d’accés als mètodes anticonceptius; c) la incorporació de la dona a l’educació i al mercat de treball, que fan endarrerir-ne el calendari de la fecunditat i, per tant, tendeixen a reduir-la.

Per la seva banda, la mortalitat tendeix a estabilitzar-se en nivells força baixos, de manera que, a causa del descens de la natalitat, la taxa de creixement de la població també disminueix força.

En aquesta situació es troben part dels països llatinoamericans, del sudest asiàtic i els del Magrib, amb taxes de natalitat en descens (al voltant del 20‰) i de mortalitat que gairebé han tocat fons (6-8‰).

Fase 4: Règim demogràfic modern

Fruit dels processos descrits, els diferents països assoleixen un nou estadi, típic de les societats postindustrials, que rep el nom de «règim demogràfic modern».

Aquest estadi es caracteritza per presentar uns nivells molt baixos de les taxes de natalitat i de mortalitat (si bé aquesta pot créixer fins i tot no per l’augment de la seva intensitat sinó com a conseqüència de l’envelliment). De la combinació de tots dos fets es deriva un creixement natural nul o, fins i tot, negatiu —per tant, com al principi de la transició—, que pot ser compensat o no pels moviments migratoris.

Com pot deduir-se, és la situació en la que es troben actualment bona part dels països europeus, que veuen com la seva població tendeix a disminuir a causa del moviment natural, de manera que els escassos guanys de població es deuen a l’efecte positiu del saldo migratori exterior.

Com s’ha comentat a l’inici, tots els països del món han experimentat, amb major o menor intensitat, i amb major o menor rapidesa, aquest procés de transformació. Així, és comunament acceptat que el diferent ritme de creixement actual dels països es deu a quin estadi de la transició demogràfica es nota. Per dir-ho així, les diferències observades en l’actualitat no es deuen tant a un comportament diferenciat, sinó a un calendari diferent.

El gràfic següent (elaborat amb l’aplicació Gapminder) il·lustra clarament la velocitat i la intensitat de la transició en els diferents països del món. Bàsicament el gràfic representa, d’una banda, el nombre de fills per dona (el que coneixem com a índex sintètic de fecunditat) i, de l’altra, l’esperança de vida, coma indicador indirecta de les condicions de mortalitat. S’hi aprecia clarament com els països occidentals són els primers en iniciar la reducció de la natalitat i augmentar progressivament l’esperança de vida i com, el 1950 aproximadament, el món es pot dividir en dos clars subgrups: els països que ja han completat la seva transició i els que encara es troben en les seves fases inicials. A partir d’aquest moment la convergència en els comportaments de mortalitat i de natalitat dels països es fa més evident, de manera que en l’actualitat són gairebé tan sols els països africans subsaharians els qui resten per completar la seva transició. És, doncs, en aquesta regió on trobem els valors de fecunditat —i de natalitat— més elevats, al mateix temps que la seva mortalitat es va reduint, de manera que són els països que actualment protagonitzen les majors taxes de creixement de la població mundial.

Referència: {modal url=http://www.bit.ly/ajTRcr|width=980|heigth=600|type= SqueezeBox|overlay_opacity=20}Veure Aplicació (www.gapminder.org){/modal}